Minifundi

Diu el diccionari que minifundi és un “sistema de propietat rural de la terra per parcel·les que, per la seua poca extensió, no basten per a sostenir una família”. No tinc molt clar qui ha fet el diccionari, però en el nostre país, i en molts d’altres, el minifundi ha sigut durant segles l’estructura predominant del rural i ha alimentat a moltíssimes famílies. En la meua ment la paraula minifundi està lligada al concepte de concentració parcel·lària, concepte que estava molt de moda quan vaig estudiar agrònoms al principi dels noranta i que pretenia acabar amb l’endarreriment que en teoria suposen les parcel·les minifundistes que poblen el nostre paisatge. En altres territoris, com les planures cerealistes, potser és útil reunir en una parcel·la gran les huit o deu parcel·les petites que el llaurador té repartides pel terme, perquè es facilitarà la mecanització de les tasques agrícoles, malgrat els problemes que de vegades es causen en modificar els sistemes de drenatge de les aigües o el traçat dels camins. Però el País Valencià és diferent i està farcit de fruiters, oliveres, terrasses pujant serra amunt, hortes vorejant els rius, barrancs, vinyes i ametlers. Ací la realitat supera a la mera comptabilitat de fanecades.

El minifundi és el tret més característic del nostre paisatge rural mediterrani. Les parcel·les, separades unes d’altres per ribes de pedra, per fileres d’arbres, per rambletes i camins, alternen els seus cultius en un mosaic ric en colors i biodiversitat. El minifundi ha preservat les varietats tradicionals, ha protegit el sòl de l’erosió i ha complementat les economies familiars. El minifundi  dona harmonia al paisatge i equilibri als ecosistemes. El minifundi és resilient, és bonic, és metàfora de tot allò que, per ser xicotet, sap adaptar-se, passar desapercebut, fer-se imprescindible, sobreviure, perdurar, com perduren i s’adapten tantes persones que segueixen vivint de l’agricultura integrats en el paisatge de les nostres comarques.

Crec que l’entrada del diccionari la van proposar els mateixos de les concentracions parcel·làries, buscant així vendre el seu producte, i és curiós perquè, contra el que diu la definició, són precisament les famílies rurals i la seua agricultura familiar les qui han fet perdurar l’estructura minifundista de la terra i l’han feta arribar fins avui. A més a més, les concentracions parcel·làries han suposat unes grans inversions que no han arribat a generar explotacions rendibles en el context de la globalització i la producció agroalimentària mundial.

Hi ha qui diu que el minifundi no és competitiu, i potser té raó, perquè el minifundi és cooperatiu, col·laboratiu, sostenidor dels béns comuns, dels camins i de les ribes, dels tornalloms i les espigoladores. Testimoni d’un passat amb vocació de ser útil i d’arribar lluny, tal i com s’ha manifestat en els congresos del minifundi que venen celebrant-se al Comtat i la Vall d’Albaida, l’últim dels quals va tindre lloc en febrer de 2023.

Diccionari de la llengua catalana de l’IEC