Boscos

Quan veig que a algun mot se li atribueix una probable ascendència prellatina, tendisc a pensar que la seua capacitat de sobreviure segles després de la desaparició de la llengua que el va originar podria tindre alguna cosa a veure amb un suposat caràcter essencial de la cosa, tret o concepte als quals designa. Es tracta evidentment d’una simple impressió meua que no es basa en cap fonament científic o racional i que resulta, per tant, fàcilment rebatible: ja em direu on pot radicar la suposada essencialitat de, posem per cas, les bitlles, els catxaps, les guixes o les sargantanes. 

No passa el mateix, però, quan es tracta de “bosc”, paraula a la que se li sol assignar també aquesta mateixa i incerta etimologia i que, almenys des del meu punt de vist, sí que mereix ser inclosa en la hipotètica categoria de conceptes fonamentals per a qualsevol societat, incloent-hi (per suposat i malgrat tot) la nostra. I això a pesar que, posats a parlar d’impressions, també em fa l’efecte que les definicions d’aquesta paraula que solen incorporar la major part dels nostres diccionaris actuals són, per limitades, poc aclaridores i impròpiament insuficients, quan no francament decebedores. 

Sembla oportú, doncs, que si més no als efectes que persegueixen aquestes línies, advoquem fermament per prescindir de l’habitual i simplificadora referència a un lloc poblat d’arbres per tractar d’adoptar una definició que, cal reconèixer-ho també, no resulta gens senzilla si allò que es pretén és que aixoplugue realitats sovint marcadament diverses quant al seu aspecte i estructura, però que precisament per això només pot partir d’una aproximació ecològica i, per tant, funcional i no únicament fisiognòmica. Considerar, per tant, els boscos com un tipus d’ecosistema dominat típicament pels arbres però constituït per una sèrie més o menys extensa d’altres éssers vius vinculats per les interaccions complexes que s’estableixen entre ells i amb el medi físic en el qual viuen, sembla un punt de partida imprescindible. Tan imprescindible, que encara sorprèn un poc que hi haja organismes internacionals de reconegut prestigi que, si més no a determinats efectes, seguisquen optant per definir-los, pràcticament en exclusiva, en funció de l’existència d’un determinat percentatge mínim de terreny (posem-ne un deu per cent) cobert per copa d’arbres.

Entendre (comprendre) els boscos com un sistema viu i no com un simple conjunt d’arbres, a més de ser una qüestió que no hauria de ser ja objecte de discussió en cap àmbit amb un mínim de trellat, té connotacions evidents que van molt més enllà de les consideracions purament semàntiques. La primera, i potser la més rellevant, ja s’ha apuntat abans i fa referència a la seua funcionalitat: com qualsevol altre ecosistema, un bosc mereixedor d’aquest nom està format per una comunitat d’éssers vius estretament interrelacionats en la qual els arbres, sense negar com és obvi el seu paper definitori, són en realitat una peça més d’un entramat que depèn d’altres elements com a mínim igualment primordials per al correcte funcionament del conjunt, encara que no sempre resulten tan conspicus. Valga només com a exemple el paper vital dels fongs (incloent-hi les insubstituïbles micorrizes) en la salut de moltes formacions forestals, o la rellevància de pol·linitzadors i dispersants per a permetre la reproducció (i, per tant, la pervivència) de molts dels vegetals que composen la floresta. En conseqüència, i com succeeix amb qualsevol altre sistema, ha de considerar-se que allò que afecte a algun dels seus components pot tindre també conseqüències (no sempre fàcilment previsibles) sobre la resta dels elements que el conformen. 

De tot això no hauria de derivar-se necessàriament, com sembla que fan alguns sectors que potser malinterpreten el significat d’ecologia, que el millor que pot fer-se amb les formacions forestals és no tocar-les; ans al contrari, intervenir sobre els boscos (gestionar-los, en suma) és en no poques ocasions, i especialment en un context secularment humanitzat com el nostre, l’única opció raonable per aconseguir segons quins objectius, incloent-hi la seua conservació i la de molts elements ambientalment rellevants que en depenen. Allò que exigeix la imprescindible aproximació sistèmica és que es prenga en consideració de forma expressa la complexitat inherent a la seua naturalesa; o, en altres paraules, que es tinga en compte que amb molta freqüència hi ha algunes accions (com algunes omissions) els efectes reals de les quals sobre els boscos són radicalment diferents a allò que una mirada simplista i simplificadora podria haver esperat o desitjat. 

Deixant de banda a qui (de forma premeditada o no) ha optat per fer bandera de la ignorància i la demagògia, allò que des del meu punt de vista cabria esperar d’una societat civilitzada quant a la relació amb els seus boscos, a més de posar sempre per davant el millor coneixement científic i tècnic disponible, hauria de ser una decidida voluntat de construir consensos bàsics sobre què s’espera d’ells, de quina forma es pot aconseguir i quina ha de ser la participació en aquest procés (en totes les seues fases, des de la presa de decisions fins a la distribució dels eventuals beneficis de qualsevol naturalesa que s’hi obtinguen) de tots els agents polítics, socials i econòmics implicats de forma directa o indirecta. 

Que no és senzill avançar en aquest camí és sobradament sabut, i no solament per qüestions diguem-ne estructurals (el canvi global, al qual el nostres boscos són especialment sensibles, la dispersió de la propietat, o l’abandonament rural, podrien formar part d’aquesta categoria) sinó també pel pes creixent d’alguns sectors socials que imposen una visió, des del meu punt de vista distorsionada, dels àmbits forestals, en reduir-los amb freqüència a espais purament recreatius, al servei de les necessitats d’oci del món urbà, als quals només cal exigir-los per això que mantinguen el que s’hi consideraria un bon aspecte (incloent-hi, òbviament, que estiguen nets) i relegant a un àmbit com a mínim secundari el fet que seguisquen funcionant tal i com seria desitjable que ho feren des del punt vista, ai, ecològic. 

No puc evitar la sensació, i crec sincerament que les responsabilitats estan molt repartides, que en els últims anys no tan sols es tendeix a abandonar alguns consensos bàsics que semblaven ja sòlidament instal·lats tècnicament i socialment, sinó que cada volta més semblen obrir-se pas els discursos reduccionistes, basats en generalitzacions i simplificacions inacceptables, aparentment més interessats en aprofundir les diferències que en establir ponts. Potser siga un bon moment per reconèixer que la situació de les nostres zones forestals (enteses, tal i com s’ha dit més amunt, en un sentit tan ampli com siga necessari) és, en aquest moment, profundament preocupant. Reconèixer que algunes de les coses que s’han fet (i moltes de les què no s’han fet) no han funcionat com ens hauria agradat, és una evidència a partir de la qual es pot establir un punt de partida per començar a treballar amb decisió i humilitat per analitzar perquè estem en aquest punt i tractar de buscar la forma de resoldre-ho. El preu que podem pagar com a societat, si no posem remei urgent, és simplement inacceptable. I no caldrà esperar a perdre l’últim dels nostres bocins de bosc per a comprovar-ho.