Espais naturals protegits

Els espais naturals protegits (ENP) són definits per la legislació valenciana com les «àrees o fites geogràfiques que continguen elements o sistemes naturals de particular valor, interés o singularitat, tant deguts a l’acció i l’evolució de la natura, com derivats de l’activitat humana, que es consideren mereixedors d’una protecció especial».

La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), a la seua definició, hi afegeix alguns elements rellevants, com ara la finalitat de la conservació a llarg termini de la natura, els seus serveis ecosistèmics i els valors culturals associats. D’altra banda, EUROPARC (xarxa professional d’Àrees Protegides Europees) hi posa en relleu que els sistemes o elements protegits han de ser fràgils, estar amenaçats i tindre a més especial interés científic i educatiu. 

Tot plegat, si considerem la major obertura de focus que ens aporten aquestes definicions (més enllà de la prosa jurídica del Diari Oficial) i l’experiència de treball de molts d’aquests espais, haurem de concloure que un ENP té (o hauria de tenir) diferents finalitats. La més evident, la conservació i protecció del medi natural i, en particular, de la biodiversitat (flora, fauna, paisatges, formacions geològiques, aigües, etc.). Però, junt amb aquesta, unes altres: la promoció de la investigació sobre el medi natural; l’educació ambiental i en valors; la divulgació sobre la natura; la millora del seu coneixement i, per tant, del seu respecte; la promoció de l’ús públic (recreatiu, cultural…) respectuós amb el medi (i fins i tot potenciador d’aquest); la protecció dels elements culturals associats al territori i la contribució al seu desenvolupament socioeconòmic. Finalitats totes elles que han de ser compatibles entre si i, encara més, es poden reforçar mútuament.

Per què són necessaris els ENP? Per la seua contribució a la millora dels ecosistemes i, per tant, del benestar humà, la seua fragilitat, la seua vulnerabilitat i les creixents amenaces a la seua conservació, tant dins dels propis espais o en la seua proximitat, com a escala més global (crisi climàtica, impacte del model dominat de producció i consum…). 

A hores d’ara, al País Valencià estan declarats 22 parcs naturals, dos monuments naturals, nou paisatges protegits, 44 paratges naturals municipals, tres reserves naturals marines, dues reserves de la Biosfera (declarades per la UNESCO), 191 espais inclosos en la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea i més de 250 microreserves de flora. En alguns casos, diverses figures de protecció coincideixen en un mateix territori. Algunes figures de la Xarxa Natura 2000 i també les dues reserves de la Biosfera coincideixen totalment o parcialment amb espais protegits per la legislació valenciana. Els més coneguts de tots aquests espais són, sens dubte, els parcs naturals, bona part dels quals estan en zones rurals, en particular els que abasten zones de muntanya.

Més d’un 12 % del territori valencià terrestre està protegit per les figures de protecció pròpies i més d’un 37 % per les europees (en aquestes hi ha algunes superposicions, recordem-ho). Xifres que ben sovint són utilitzades de forma triomfalista i propagandística, transmetent la impressió (errònia) que una part substancial del nostre territori està protegida; impressió que també té l’efecte, en certs àmbits, de generar reticència o fins i tot rebuig a la protecció de la natura a partir de la falsa idea que «no es pot fer res perquè tot està protegit (prohibit)» i, per tant, els ENP constitueixen un greu entrebanc al creixement econòmic i al benestar de la població.

La realitat, però, és ben diferent. El grau de protecció efectiva dels ENP valencians és molt reduït. Perquè no és només una qüestió d’hectàrees o del percentatge del territori inclòs formalment en figures de protecció, sinó de l’existència de regulacions, la seua aplicació efectiva, l’adopció de mesures de conservació i millora del medi natural, la dotació de recursos econòmics i humans, etc. Si ho analitzem des d’aquesta perspectiva, constatarem que la declaració d’ENP és més nominal que real; les mancances més que els resultats: pressupostos molt escassos (i no assignats específicament per a cada ENP); manca de figures de regulació (Plans d’Ordenació i d’Ús i Gestió) o caducades en molts dels espais; insuficiència i precarietat del personal adscrit (educació ambiental, manteniment…); manca de direcció dels espais (a principis del 2026 una part important dels parcs tenen la seua direcció sense cobrir, en alguns casos des de fa temps); escassa gestió, limitada freqüentment als aspectes més quotidians i sense una perspectiva estratègica; alta permissivitat de les activitats que impacten negativament sobre la natura, agreujada per la progressiva desregulació mitjançant normatives que no tenen finalitats ambientals (lleis d’acompanyament dels pressupostos, simplificació administrativa, etc.); desconnexió amb altres polítiques (econòmiques, urbanístiques, sectorials, territorials…) i manca de transversalitat dels objectius mediambientals; paper purament simbòlic dels òrgans de participació social (Juntes Rectores), etc. Negativament per a la natura i positivament per a les posicions negacionistes o contràries a la protecció, l’impacte real de bona part dels ENP (tot i l’esforç dels seus equips de treball) es troba limitat a la senyalització, les activitats de divulgació i tan sols unes escasses mesures de regulació i gestió.

A hores d’ara, les amenaces més importants per als ENP són l’expansió de la urbanització; el turisme massificat (molts espais naturals estan «morint d’èxit»); les pràctiques productives (agràries, ramaderes, forestals, industrials…) no sostenibles (pel seu expansionisme, les formes de produir industrialitzades i intensives, l’explotació abusiva de recursos naturals, la generació i dipòsit de residus i altres fonts de contaminació…); l’abandonament d’usos tradicionals afavoridors de la sostenibilitat i la biodiversitat; les infraestructures de generació i transport d’energia; la caça; els usos recreatius i esportius massificats… Amenaces que, cal remarcar-ho, ben sovint ho són també per als territoris rurals, la seua població i la seua qualitat de vida.

Cal, per tant, regular —fins i tot limitar— l’accés als ENP o el desenvolupament de certes pràctiques. Regulacions que, cal recordar-ho, trobem també i de fa molt de temps respecte al patrimoni cultural (edificis, espais urbans històrics, museus, art rupestre…). Si com a societat trobem lògic que no es pot entrar dins d’un museu amb el cotxe, que no es poden toquejar les obres d’art o que les coves d’Altamira tenen limitadíssim l’accés i hem d’acontentar-nos amb visitar-ne una rèplica, per què acostumen a ser tan polèmiques les limitacions d’accés als llocs més fràgils del medi natural o a les pràctiques que es poden fer en ells?

Les regulacions es troben sovint amb resistències que argumenten que es tracta de pràctiques —productives o d’oci— que «s’han fet tota la vida», oblidant les importants diferències entre la situació actual i la de temps passats. D’una banda, la major fragilitat del medi natural. D’una altra, l’augment de l’afluència de persones i vehicles als espais naturals; l’increment i diversificació de les pràctiques d’oci que es fan en ells i ben sovint el major impacte d’aquestes —a motor, sorolloses, erosives, etc.—; també de les activitats econòmiques, fins i tot les tradicionals, que ara es fan en unes condicions molt diferents —obertura de vials, ús de maquinària pesant i de productes tòxics, sobreexplotació d’aqüífers, generació de residus, etc.

Cal, per tant, una visió del segle xxi —realment d’aquest segle, no del segle xx perpetuat— respecte de la producció, el transport, l’oci, el consum, etc. Una nova visió que ha d’estar d’acord amb el nou temps en què vivim —encara—: temps d’emergència climàtica i de crisi ecològica, que fan inajornable l’inici d’una veritable transició ecològica. 

I, pel que fa a les polèmiques regulacions, cal no oblidar que tenen —com tota protecció— una cara negativa —limitacions—, però també poden i han de tenir una cara positiva, ja que d’elles i de l’opció per alternatives —productives, culturals, d’oci, de mobilitat, etc.— més sostenibles s’han de derivar inversions, oportunitats d’ocupació —en la protecció ambiental, en activitats relacionades amb ella, en altres que es beneficien de la «marca» positiva que implica la vinculació amb un ENP—, millores en els serveis i el benestar de la població rural, contribució a fixar-hi població, etc.

Cada vegada més, són les mateixes comunitats locals dels espais protegits les que impulsen les regulacions per tal d’evitar els problemes econòmics i les pèrdues de benestar que implica l’afluència massiva a aquestes zones (saturació dels serveis, problemes d’aparcament, invasió dels espais de vida i d’activitats productives tradicionals, bombolla en la demanda d’habitatge, generació de residus, encariment dels preus…)

Els ENP són zones molt valuoses i vulnerables i també territoris habitats i viscuts. Són espais per a la protecció de la natura i també llocs on conéixer-la, on estudiar-la, on gaudir-la, on fer esport… Per a algunes persones només tenen un d’aquests significats. Per a unes altres, conjuguen alguns o tots alhora. Hi ha qui pensa que són contradictoris entre si. Tanmateix, per a d’altres es poden combinar sense problemes o fins i tot reforçar-se mútuament. Hem de defugir, per tant, els dilemes que ben sovint s’escampen de forma interessada: protecció del medi ambient o possibilitats de vida (i sobretot de futur) per als territoris rurals; activitats esportives, lúdiques, turístiques, productives o preservació del medi natural… Dilemes només aparents perquè en realitat són falsos dilemes.

La protecció del medi ambient no tan sols no és incompatible amb el desenvolupament econòmic i social dels territoris rurals sinó que ha de ser una palanca fonamental del seu futur, avui amenaçat per l’escassesa d’oportunitats d’ocupació i les mancances de serveis bàsics, amb el seu corol·lari: el despoblament. No hauria de ser vista, per tant, com a una amenaça sinó com a una oportunitat. La protecció del patrimoni natural implica algunes limitacions, però també obre moltes possibilitats. I cal no confondre, com de vegades es fa interessadament, les mancances concretes en el disseny o la gestió d’aquests espais amb la figura de protecció en si mateixa. Exemples de com els ENP són el motor de la vida econòmica de territoris que estaven en perill de desaparició els trobem per tot arreu.

Una qüestió resulta molt rellevant en aquests debats: sovint es diu que la normativa i la gestió dels ENP han de fer-se amb l’acord de la població local i això és inqüestionable. No es pot protegir un espai natural, sobretot quan aquest es troba molt antropitzat, sense el consens de la gent que hi viu. Ara bé, cal no caure en simplificacions. Quan parlem de població local, estem parlant d’un col·lectiu homogeni o hem de partir de la seua diversitat? Parlem de la població local o de les poblacions locals? No hi ha una sola «població local»; és diversa i els seus interessos són diferents i, fins i tot, contradictoris. Les reticències a les regulacions, la defensa de la «barra lliure» o l’aspiració a atraure el màxim de visitants possibles —o impossibles—, que es difonen amb més amplificadors, acostumen a no ser unànimes entre la població rural. Perquè, qui és aquesta població? Els residents permanents, els formalment empadronats, els residents a temps parcial?; els propietaris de negocis de comerç i hostaleria?; els agricultors, ramaders, apicultors… sovint afectats negativament en les seues activitats per la «invasió»?, les persones que han decidit viure al poble —d’origen o nouvinguts— per tindre una forma de vida diferent? Cal escoltar, per tant, a totes les «poblacions rurals» i establir consensos, en primer lloc, a l’interior.

El gran objectiu dels ENP hauria de ser integrar totes aquestes perspectives i dimensions i fer que, unes i altres, es potencien mútuament. Per aconseguir-ho cal articular almenys tres elements. Un projecte estratègic que integre la protecció mediambiental i tota la resta de vessants dels territoris, que incorpore altres instruments que tenen incidència en aquests (polítiques de desenvolupament rural i sectorials, inversions, serveis públics…) i que oriente la gestió dels espais naturals. Recursos econòmics, que han d’aportar fonamentalment les administracions públiques i també iniciatives privades. I finalment diàleg i participació: cal obrir processos realment participatius on es tinga en compte l’opinió i les propostes de totes les persones i entitats implicades en cada espai protegit —les locals i també les d’un àmbit més ampli— per tal d’aconseguir portar endavant un projecte que siga veritablement consensuat i, per tant, compartit.

Protegir el medi ambient ha de ser també impulsar el món rural. Els espais naturals protegits han de ser per damunt de tot un projecte de futur, per al medi natural i per a les comunitats rurals.