Karst

Terme geològic universalment acceptat (en català també carst i en italià carso) introduït en 1897 pel geòleg serbi Iovan Cvijic per designar processos i territoris formats per roques fracturades susceptibles de ser dissoltes per les aigües corrents i de pluja, la qual cosa esdevé en formar paisatges característics (amb formes càrstiques) i espais subterranis (coves i avencs amb gran varietat de mides i de formes) per dissolució. A més de l’aspecte geomorfològic, hi ha una altra conseqüència geodinàmica molt important: el karst també és, en definitiva, un tipus particular d’aqüífer.

Aproximadament les tres quartes parts del territori valencià estan formades per afloraments de roques carbonatades (calcària, dolomia, marga…), en gran part susceptibles de ser considerades com a terrenys i aqüífers càrstics. Entre les formes càrstiques superficials hi ha estructures de gran mida, com els poljes: grans planícies d’extensió quilomètrica que es caracteritzen pel seu drenatge subterrani, concentrat en engolidors o avencs. Entre els més significatius podem destacar el polje de Vistabella (al massís del Penyagolosa) o el poljé de Barx (La Safor); presenten conques superficials d’uns 12 i 9 km2, respectivament, que a través de barrancs poc encaixats condueixen les aigües d’escolament fins a engolidors. En el cas de Vistabella es tracta dels anomenats Quinyons i en el cas de Barx la cova anomenada Avenc de la Donzella. Les resurgències d’aquestes filtracions es troben en naixements d’aigua situats a cotes centenars de metres més avall.

Les dolines son altres formes superficials característiques del carst, molt més abundants. Consistixen en depressions de forma més o menys cònica o tronco-cònica, de desenes o fins i tot el centenar metres de diàmetre, que també desaigüen internament per mig d’engolidors o bé coves o avencs penetrables. Hi ha dolines disperses per quasi tots els relleus calcaris valencians, si bé destaca per la seua densitat de dolines el Massís del Mondúver (entre la Valldigna, Barx i la plana litoral de Gandia-Xeresa-Xeraco). El rascler (en anglés karren i en castellà lapiaz) és l’aspecte que presenten superficialment les roques carstificades amb multitud de formes diferents de dissolució: canaletes, solcs, perforacions, piques, escletxes arrodonides, etc.

La major part dels municipis valencians s’abasteixen d’aigües subterrànies lligades als aqüífers càrstics, be siga captant-les en naixements i fonts o bé captant-les per bombeig en pous o sondejos. A més de l’abastiment urbà, també són captats els aqüífers càrstics per a usos industrial i, sobre tot, per al regadiu agrícola.

A les terres valencianes es coneixen més de deu mil cavitats subterrànies entre coves i avencs, de molt variades dimensions. A més de la importància que moltes d’elles tenen per haver sigut habitatges, refugis o santuaris de poblacions prehistòriques, totes les cavitats es troben protegides en virtut de l’article 16 de la Llei 11/1994, d’Espai Naturals Protegits de la Comunitat Valenciana. Pel seu recorregut destaquen com a majors coves valencianes la Cova de l’Autopista (Real de Gandia), amb més de 15 km de laberíntiques i angostes galeries; l’Avenc dels Possos (Assuévar), o la Cova de Sant Josep (la Vall d’Uixó), aquesta oberta a les visites turístiques i recorreguda per un important riu subterrani navegable. Altres coves turístiques, que també ens permeten poder conèixer les peculiars característiques del món subterrani, són la Cueva de Don Juan (Jalance), la Cova del Rull (la Vall d’Ebo), la Cova de les Calaveres (Benidoleig) i la Cova del Canelobre (Busot).

Pel que fa a profunditat, hi ha desenes d’avencs que superen el centenar de metres de desnivell, destacant-hi la Sima Pilar (Quatretonda) amb -234 m. A més del carst en calcàries i en dolomies, també tenim al territori valencià carst en guixos, destacant el de Vallada (La Costera) amb el Túnel del Sumidors, un sistema de 1.340 m de recorregut, amb un riu subterrani, i que abasta un desnivell de 205 m que la converteix en la segona cavitat en guixos més profunda del món.