Bancal

Del llatí bancalis, derivat de bancus, que significa banc o seient.

A un document de 1105 citat per Balari i Jovany, diu Coromines al diccionari etimològic, apareix bancal com un banc llarg de fusta o caixa-banc, com també apareix com peça de tela per cobrir un banc o bé, peça de llana per cobrir la pasta en dur-la al forn.

Fa referència igualment, a la pedra que fa graó a una portalada i que a alguns pobles anomenem “portal”, encara que potser l’accepció més coneguda a l’àmbit rural és la que fa referència als trossos de terra de conreu delimitats per marges.

Als nostres territoris mediterranis i majorment muntanyencs, el bancal es considera com un agro-ecosistema tradicional antic adaptat a l’orografia trencada a fi d’extreure terres conreables a vessants que serien improductives agronòmicament. D’aquesta manera, s’aconsegueix evitar escorrenties i contenir l’erosió del sol i, així, aprofitar les pluges mediterrànies que són escasses i mal repartides, estratègies adequades per mantenir sediments i la fertilitat de la terra.

L’abancalat a terres nostres de muntanya va ser des de l’antiguitat una constant al paisatge agrari que va proliferar als segles XVIII i XIX i va servir per alimentar majorment la població rural més humil i deprimida de l’època .

A les “retures”, com anomenem al poble de La Font de la Figuera l’abancalat  de serra o muntanya, es cultivaren cereals, vinyes, olivars i ametllers, sent aquestos darrers cultius els que més han perdurat.

Ja entrat el segle XX i sobretot a la dècada dels 60-70, la imparable mecanització agrària va sentenciar a mort qualsevol estructura agrària que no poguera transformar les seues mesures adaptades als tractors cada vegada més grans i que requerien més lloc per treballar, i poc a poc, l’abancalat va quedar abandonat a la major part del territori.

En els nostres dies queden alguns indrets com a les muntanyes d’Alacant que mantenen olivars, ametlers i vinyes cultivats de forma tradicional, lluitant per sobreviure en un escenari agronòmic on encara no se’ls  valora com cal, doncs, indubtablement són els millors mantenidors del paisatge, de la població rural i la forma més efectiva de crear mosaics contra els efectes destructius dels incendis forestals.

Hui diem bancal a tot tipus de camp, independentment de la superfície o el desnivell ocasionat, per cert, per la destrucció d’infinitat de verdaders bancals o bancalets. Malauradament, l’increment de pendents com a conseqüència d’aquesta pràctica no ha fet més que degradar les terres i provocar danys irreversibles al sòl, tant per pèrdua de terres fèrtils per l’escorrentia, com per les destrosses en infraestructures, béns i inclòs pèrdues humanes.

El canvi climàtic ha evidenciat errades en la nostra intervenció com gestors del territori. Per això, seria bo que paraules com ecosistema, regeneració, biodiversitat o sostenibilitat agrària formaren part del dia a dia al camp, tant com durant segles ho ha fet Bancal.