Xiprer (ciprés)

El xiprer és un arbre resinós originari del Mediterrani oriental, que viu en estat salvatge a Grècia, Turquia i països pròxims, però que va ser àmpliament difós pels romans i cultures posteriors, fins a estendre’s ací la seua presència com a espècie cultivada. Creix amb finalitats ornamentals i, sobretot, associem la seua presència amb la d’un arbre funerari, que mai falta en els cementeris. Pertany al gènere botànic Cupressus, que té unes 25 espècies, distribuïdes fonamentalment en l’hemisferi nord.

El nom científic del xiprer és Cupressus sempervirens. Sempervirens significa «sempre verd», ja que és un arbre perennifoli. Les fulles tenen forma d’escates i les branquetes i branques, molt aromàtiques, creixen atapeïdes, la qual cosa permet podar estos arbres per a crear tanques o donar-los formes artístiques, anomenades formes topiàries. El fruit és una sort de pinya esfèrica o una mica allargada, molt atapeïda. La resina és escassa en l’arbre; com la d’altres espècies pròximes com les savines, emet una aroma semblant a l’encens quan es crema.

Les formes típiques del xiprer són de copa oberta, però les que s’han cultivat tradicionalment són verticals i estretes, fins al punt que, quan es donen en altres espècies d’arbres, es diu que tenen un port «axipressat». La forma verticalitzada del xiprer s’associa a l’espiritualitat, com va arreplegar el cèlebre poema «El ciprés de Silos», del poeta Gerardo Diego.

A més del seu ús com a arbre funerari, el xiprer posseïx una fusta molt duradora i d’alta qualitat, usada en el passat per a fer bigues, portes i altres estructures de les cases, i per a alguns fins artesanals, com la fabricació d’instruments musicals (per exemple, per a la fabricació de les guitarres flamenques tradicionals). Les fulles s’han utilitzat amb diferents fins medicinals, i el seu oli essencial és molt preuat en aromateràpia. 

Les llavors del xiprer solen germinar amb facilitat, i això permet que s’haja produït amb abundància en els vivers, i que s’haja popularitzat molt el seu ús com a planta ornamental, sobretot per a formar tanques. Aquesta última utilitat també s’ha transferit a l’àmbit agrícola, en plantar-se sovint per a generar murs vegetals amb funció de paravents. En èpoques d’escassetat, les branques del xiprer es van arribar a usar com a aliment per al bestiar, igual que les dels seus parents, les savines o travinas. 

Els xiprers són plantes especialment longeves, que poden superar els 1.000 anys d’edat, encara que es pensa que la seua vida mitjana és d’uns 500 anys. Això va fer que en algunes zones es plantaren com a fites vives per a separar les propietats o per a permetre veure en la distància el traçat de camins i pistes en l’àmbit rural. De fet, els alineaments de xiprers són freqüents en les cunetes de pistes forestals en moltes de les nostres muntanyes.