Aixada

Del llatí antic Asciata (Coromines)

Estri proveït d’una ascia o aixa. Derivat comú a tot el romànic Hispano-pirinenc: enxada, exada, axada, aissada, açada, aszata, azada.

Les primeres aixades que apareixen a l’agricultura foren de pedra o de fusta i, encara que rudimentàries, compliren la tasca de remoure la terra a fi de sembrar o preparar-la per a tal cosa.

S’estima que va ser fa uns 5.000 anys, amb l’ús del bronze o del ferro, quan l’aixa o fulla de l’aixada va passar a ser de metall.

Els romans i grecs la feren amb ull, que és tal i com la coneixem hui en dia.

A l’antic Egipte i Mesopotàmia eren de fusta, que era en realitat una arada de mà i va ser evolucionada per ser arrossegada pel bestiar, amb bous, rucs, mules i cavalls.

“Aixa arrere” era una veu antiga usada a terres nostres per manar a les mules en voler fer retrocedir l’animal, fent referència al fet d’extreure l’aladre o arada tirant enrere, és a dir, l’aparell que duia l’aixa evolucionada de ferro a la punta per llaurar la terra.

Així doncs, l’aixada es considera la precursora de tota eina d’arada que coneixem, tal com vernets, cutxilles o orelleres, relles o punxons. Durant molts segles ha sigut l’eina més usada i imprescindible per a les tasques del camp com cavar, escardar, solcar, escotar ribes, arrabassar o clotar, entre d’altres.

Preguntat Gabriel Asensi, llaurador de la Font de la Figuera nascut el 1931, per l’ús de l’eina a les vinyes, explica la diferència de pales segons la feina: lleugera i de pala ampla per cavar els ceps a la primavera i de clotar, més estreta però pesant i robusta per resistir cops en profunditat a fi de preparar el jas on plantar la vinya.

Diu que un home podia fer entre 250 a 300 clots si el camp havia sigut ben desfondat. Amb eixa finalitat, a la seua heretat, usaven una arada pesant que anomenaven brabant (pel seu lloc d’origen) o giral de desfondar, que era arrossegada per huit animals, quatre bous pagats per l’amo de la finca més quatre mules davant, a càrrec del mitger.

Un element fonamental de l’eina en qüestió és el mànec, sempre de fusta, a ser possible de lledoner, per la seua tenacitat, durabilitat i finura al tacte i evitar frecs excessius, cosa que preservava les mans de danys amb nafres o esgardes d’un mànec que mesurava entre 80 i 100 cm.

Els clotadors, homes que feien aquesta feina o amargencaven, que era molt més dur, duien una caixeta amb cera d’abella per untar les mans a fi de subjectar bé l’eina. Amargencar era una mena de desfondar un terreny amb l’aixada, a llocs on no entrava una arada, cavant a més de mig metre de profunditat tot arreu del camp. (Aquesta acció sembla derivar de “magencar”, tot i que les accepcions del Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no són exactament coincidents amb la tasca descrita).

La mesura del mànec llarg va ser curiosament obligada als EUA el 1975, amb la prohibició d’aixades amb mànec més curt de 80 cm pel governador Jessy Brown a Califòrnia, sensibilitzat per la quantitat de peons lesionats i inclòs impedits pel seu ús continuat.

Al nostre territori, les aixades sempre s’han conegut llargues exceptuant les de fer pous, que tenien un mànec curt a fi de facilitar-ne l’ús dins del cercle que anaven aprofundint.

Hui en dia quasi és peça de museu degut a la ingent mecanització agrària, que automatitza fins i tot allò que fa només vint anys era tasca de la insubstituïble aixada.