Riu

Els diccionaris el definixen com a corrent natural d’aigua… i ací comencen els dubtes. El Diccionario de Autoridades, publicat el 1729 en plena Petita Edat del Gel, diu «corriente caudalosa de muchas aguas juntas»; la Real Academia Española parla de «corriente continua»; el Diccionari Normatiu Valencià escriu «corrent natural més o menys continu», cautela molt apropiada al món mediterrani.

Al País Valencià tenim rius llargs, curts i curtíssims. Llargs són Millars, Guadalaviar-Túria, Xúquer i el seu gran afluent Cabriel. Tots són al·lòctons, nascuts fora del territori valencià, fet que explica uns cabals relativament quantiosos i regulars. També és llarg el Segura que toca de gaidó el sud del país. Aquest i el Xúquer fan en la plana d’inundació meandres que evolucionen ràpidament afectant camps i termes municipals; d’ací la dita «menjar més que una revolta de riu».

La resta de cursos d’aigua són curts i expressen les contradiccions dels territoris mediterranis. Alguns porten el nom de riu, altres de barranc o rambla. No pocs acaben sent coneguts com a «riu sec». En Guardamar, Polop, Carlet, Carcaixent, Montesa, Culla, Benassal, Castelló, Benicarló, etc., es troba el paradoxal topònim. Tots naixen en les muntanyes interiors. La gran irregularitat en el seu cabal i l’extraordinari aprofitament pel reg i proveïment urbà fan que romanguen secs bona part de l’any, però les seues sobtades crescudes són temudes: «a la vora del riu no faces niu». De nord a sud, els principals són Bergantes (afluent de l’Ebre); de la Sénia; Cérvol; rambla Cervera; Sant Miquel o de les Coves; rambla de la Viuda (que rep els rius de Llucena i el Montlleó) i Villahermosa (que s’unixen al Millars); Palància, un riu que vol ser gran; barranc del Carraixet; Tuéjar, Reatillo i rambla Castellarda (que aboquen al Túria); rambla de Xiva-de Poio-barranc de Torrent (dissortadament cèlebre després de la Dana de 2024); Magre, Escalona, Cànyoles, Clarià o d’Ontinyent, riu d’Albaida i Sallent que van al Xúquer; d’Alcoi o Serpis i Vinalopó. De les muntanyes bètiques naixen uns quants rius curtíssims: Girona, Gorgos, de l’Algar, de la Vila, Montnegre o Verd.

Tenen gran pendent i fort condicionament estructural imposat pel muntanyam ibèric, el bètic i la Meseta basculada cap a l’oest. Millars, Túria o Xúquer han experimentat erosió regressiva capturant conques «mesetàries». En alguns casos han permés la formació de valuosos boscos de ribera. Xúquer i Túria s’encaixen en congosts que han hipotecat les funcions pròpies de les valls com a vies de comunicació i eixos de poblament. El Palància sí que ha facilitat la comunicació amb Aragó.

Fent una mena de geografia ficcionada, podem imaginar què hauria passat si la Meseta estiguera basculada a l’est. Rius com el Duero o el Tajo, amb enormes conques, fluirien cap al Mediterrani. Com serien aleshores les hortes valencianes? Per eixos rius imaginaris haurien baixat els troncs en «navatas» o «rais», no en les maderadas tumultuoses i brusques que conduïen amb evident risc els ganxeros de Tuéjar, Chelva, Chulilla, Cofrentes. Però tenim els rius que tenim: plens de molins, sagnats per séquies i canals de reg, amb embassaments antics i moderns, amenaçadors per les seues revingudes i els seus estiatges. Rius grans i menuts han dipositat un conjunt d’edificis sedimentaris (glacis, raiguers, planes al·luvials, cons) sobre els quals la societat valenciana ha cultivat, pasturat, alçat pobles i ciutats, resistit revingudes, riuades, pantanades. L’angoixa de l’aigua, per falta o per excés, marca la nostra relació amb rius, rambles, barrancs, fonts, albuferes i marjals.