Neu

La neu és la precipitació en forma de cristalls de gel que arriben a terra agrupats en flocs, volves o borrallons… quins termes tan bonics! Es produeix quan la temperatura és inferior o molt pròxima a 0 ºC. També es denomina neu al mantell que cobrix el terreny després de la nevada. Al territori valencià les nevades més importants es vinculen a entrades d’aire del NE que canalitzen l’arribada d’aire polar. També pot nevar amb borrasques atlàntiques o les que penetren pel Mediterrani. La geografia de la neu està determinada per l’altitud i, secundàriament, per la continentalitat i la latitud. Per això, el major nombre de dies de nevada es registra a les comarques dels Ports, l’Alt Maestrat i l’Alcalatén, on el muntanyam ibèric assolix un gran desenvolupament en extensió i altitud. La documentació climatològica i la memòria popular recorden algunes nevades extraordinàries: 8 de desembre de 1883, gener de 1914, l’anomenada «Nevada grossa» del Nadal de 1926, 8 de febrer de 1942, 11 de gener de 1960 que va quallar a València ciutat, 13 de gener de 1980 que va causar danys en naus del tèxtil a la Vall d’Albaida i del 17 al 19 de gener de 2017.

Les conseqüències de les nevades al medi rural tradicional depenien molt de la quantitat de neu caiguda i de la intensitat o velocitat d’acumulació. D’una banda, aporta aigua al sòl i recarrega els aqüífers. D’altra banda, la neu pot trencar branques, danyar la vegetació i dificultar la circulació de persones i animals. Ovelles i cabres no podien eixir a pasturar, calia alimentar-les amb farratge o palla. Si la tempesta sorprenia els viatgers, els traginers o els pastors i ramats, el risc d’extraviar-se i morir era real. A Penyagolosa, a prop de la font del Paso (Villahermosa), una humil capelleta, recorda un veí del mas de la Casica que va morir esgotat. Per això es feien sonar les campanes d’esglésies i ermites per guiar cap a lloc segur aquells a qui havia sorprés la nevada. En alguns trams exposats es marcava el camí amb pilons ben alts per ajudar els caminants. A la ratlla entre Aragó i el País Valencià discorre el «camino de los Pilones» amb tres espectaculars trams de pilons entre Fortanete i La Iglesuela; al port de les Cabrelles que creua de La Iglesuela al Portell; i entre Allepuz i Villaroya. Per tal que camins i carrers foren mínimament transitables calia netejar-los. Era una tasca dura que es compartia de manera comunitària, sobretot si hi havia malalts. A Vistabella del Maestrat es denomina «fer fòllega» aquest treball d’obrir camí en la neu. Comptat i debatut, la neu hivernal agreujava l’aïllament de masos, aldees i poblacions, posant l’èmfasi en la necessària autonomia d’amples zones rurals valencianes.

A canvi de les dificultats que ocasionava, la neu també proveïa un valuós recurs en la societat tradicional. Fins a l’aparició de tècniques de congelació basades en la compressió de gasos el darrer terç del segle xix, la neu era gairebé l’única manera de refredar begudes o aliments i d’aprofitar els efectes terapèutics del fred. Des de la darreria del segle xvi el comerç del fred natural al territori valencià estava plenament consolidat gràcies a quatre factors. Primer, el marc climàtic favorable de la Petita Edat del Gel, un període de més refredament del clima que va durar fins a la meitat del segle xix. Segon, la legitimació social de l’ús del fred que va dictar la medicina, amb nombroses obres dedicades al tema entre 1560 i 1675. A tall d’exemple una cita relativa a l’epidèmia de pesta de 1647 a València: «Convinieron todos [els metges] que era importante beber frío». El tercer és la configuració territorial valenciana amb muntanyes relativament elevades prop d’un litoral que propiciava malalties per a les quals es recomanava beure fred. L’últim factor, l’extraordinària popularització del fred en la societat valenciana, com deixa vore aquest document d’Oriola de 1688 relatiu a l’alça del preu: «[…] los pobres no podrán comprarla, ocasionándoles la falta de este abasto gran daño […] creemos que si se les encarece la nieve, o lo han de padecer en su salud, o les obligará a despoblar esta ciudad». Les ciutats i pobles valencians van ser grans consumidors de neu per a refredar fruita, orxates, aigua de civada i altres refrescos; facilitar el transport de peix fresc; i cuidar la salut. Als anys setanta del segle xx encara es gastava l’oli de neu a Llucena i al Comtat per sanar les cremades.

Hi havia dues tècniques de conservació del fred natural. A penes hi ha exemples de tècnica de gel, consistent en fer gelar aigua a les llargues nits d’hivern que després s’emmagatzemava a pous. A les nostres terres va dominar la tècnica de neu. Quan es produïa una nevada amb prou grossària acudia la gent dels pobles veïns a plegar neu i empouar-la als dipòsits. S’ha documentat un episodi en març de 1762 amb més de 1.000 persones!, treballant al Carrascar de la Font Roja i el Menejador. Les feines de plegar neu proporcionaven uns pocs diners a les famílies camperoles. Algunes persones s’especialitzaven al treball dins dels dipòsits (els nevaters) i al transport cap a les ciutats en l’època de calor. Especialització que ha arribat als gelaters d’Ibi i de Xixona o al predomini de dones alcublanes a les orxateries de València.

Per a proveir de neu la societat valenciana es van bastir neveres, caves, pous, cases de neu i ventisquers. A hores d’ara s’han inventariat més de 400 dipòsits que conformen una excepcional xarxa, en què destaquen zones com les serres de Mariola; la Font Roja i el Menejador; Aitana; La Bellida, un autèntic paisatge cultural consagrat a la neu; Penyagolosa o la Tinença de Benifassà. La neu havia de viatjar als llocs de consum: des de Penyagolosa a Llucena baixa el camí dels Nevaters pel qual es duia a La Plana. Prop de Les Alcubles es troben sorprenents roderes que testimonien el pas secular dels carros carregats de neu cap a l’Horta. Hi ha dipòsits de molt diferent mida i estat de conservació. Alguns són autèntics monuments, altres amb prou feines es reconeixen. Però tots constitueixen un important i singular patrimoni ubicat al medi rural. En si mateixa la pròpia xarxa és un document històric que ens parla dels canvis climàtics; de la relació entre el litoral i l’interior valencià; o dels recursos rurals que el progrés tècnic ha desactivat. La Generalitat Valenciana va declarar Béns de Rellevància Local els dipòsits de neu valencians el 2012. Des dels anys noranta s’han restaurat un bon grapat de neveres a Forcall, Castellfort, Ares, Algímia d’Almonesir, Fondeguilla, Xiva, Barx, Xàtiva, Bocairent, Agres, Fageca, Ibi, etc. Encara hi resta tasca per fer en la conservació i posada en valor de la xarxa de dipòsits valencians.

La neu també ha donat peu a algunes formes modernes d’oci esportiu com l’esquí. Als anys trenta la Peña Alpina d’Alcoi, formada per inquiets elements de la burgesia local, va arribar a celebrar concursos de salt d’esquí a les muntanyes de l’Alcoià. Però al País Valencià no neva prou per a assegurar una pràctica regular de l’esquí. Van ser valencians aficionats a la muntanya i a l’esquí, els qui van crear l’estació d’esquí de Valdelinares (Terol) a finals dels anys seixanta del segle xx. A la dècada dels noranta i amb l’auge de l’esquí, es va estudiar la creació d’una estació al municipi d’El Toro, però ja les nevades eren molt escasses a l’època i es va abandonar.