Lluna

Abans dels rellotges i calendaris ja era necessari comptar el temps i comprendre els cicles temporals als quals s’ajustava tot. La Lluna suspesa al cel forma part d’un complex ball orbital a tres cossos al qual la seua posició, la de la Terra i la del Sol, determinen quina porció de la lluna podem contemplar quan mirem al cel nocturn. Un ball que dura vint-i-nou dies i mig i que és l’origen dels mesos del nostre calendari i que es divideix en quatre fases de set dies de les quals van néixer les setmanes. Un ball ben conegut per la gent dels pobles que, a més, era capaç d’incorporar de forma empírica l’efecte que la proximitat o allunyament de la Lluna tenia sobre la gravetat. No debades, l’atracció de la Lluna eleva terra i aigua i tot allò que, com el nostre cos, tinga una porció notable d’aigua. Part del cos de coneixement rural, del tesauro d’ecosabers si voleu, que tota persona «amb coneixement» ha de dominar per gestionar la part de territori que li toca viure és saber quin és l’efecte d’aquestes atraccions sobre la terra, les aigües i les plantes. Així, sabem que el millor moment per sembrar (o tallar-se el monyo) és la fase «creixent» de la lluna i que si hem de cremar alguna cosa, millor fer-ho en «minva». Aquesta fase i la de la «lluna nova» també són les millors per tallar la llenya. Hem de dir que des d’ací no ens fem responsables dels resultats de seguir o no aquests consells, però també sabem que l’efecte gravitacional de la Lluna sobre el mont Everest augmenta o disminueix la seua alçada en vora un metre al ritme de les fases de les marees gravitacionals que causa la Lluna. 

La presència de la Lluna al nostre cel suposa un rellotge biològic fonamental que marca els cicles més íntims de la vida a la Terra. Aquesta alternança rítmica de lluminositat ha afavorit que una gran diversitat d’espècies hagen evolucionat per sincronitzar els seus comportaments d’aparellament i els seus cicles vitals amb el compàs del satèl·lit. Per exemple, les anguiles aprofiten les nits de lluna nova, quan la foscor és més intensa i profunda, per a realitzar els seus desplaçaments migratoris més importants. D’altra banda, el comportament de molts mamífers terrestres sembla situar-se en l’extrem oposat d’aquesta estratègia, ja que molts d’ells prefereixen la claror de les nits de lluna plena per a dur a terme les seues activitats de festeig i reproducció. Tanmateix, és fonamental separar aquestes realitats biològiques contrastades d’algunes llegendes urbanes: malgrat la creença popular tan arrelada que afirma que durant el pleniluni s’incrementen tant el nombre de parts com la taxa de criminalitat o els incidents violents, la veritat és que aquestes teories no tenen una base científica sòlida. Diversos estudis estadístics rigorosos han analitzat registres hospitalaris i policials per concloure que aquestes suposades correlacions no són reals. Tot i això, s’ha de reconéixer que l’existència de la pròpia creença és un bon indicador de la importància i del reconeixement que donem a la Lluna i el seu influx en les nostres vides. 

Tradicionalment, als nostres pobles i comunitats rurals, la Lluna no només exercia les seues funcions com un cronòmetre natural per a les collites o d’«influencer celeste» dictant estats d’ànim, sinó que esdevenia la principal i més fiable enlluernadora de les nits tancades. Abans que l’omnipresent i potent llum elèctrica envaïra cada racó de la nostra geografia urbana i rural, les nits de lluna plena, així com aquelles dates immediatament anteriors i posteriors al pleniluni, eren moments estratègics valorats i aprofitats. Eren el moment per desplaçar-se o per a dur a terme un ample ventall d’activitats col·lectives que requerien un mínim de visibilitat per a ser segures. Aquestes tasques anaven des de les feines al camp o eixides amb el ramat, fins a modalitats de cacera i pesca nocturna o la celebració de balls i aplecs a l’aire lliure. Per contra, la «lluna nova» i les nits amb «poca» lluna eren aprofitades per a fer tot allò que requeria intimitat i amagar-se. Delictes com els assalts dels roders o tot allò que tenia relació amb el contraban aprofitaven aquesta foscor per a fugir de la llei i els seus agents. I, tot i que no es tenen proves, però tampoc dubtes, segur que moltes generacions d’amants furtius i no-normatius als nostres pobles també sabien adaptar les seues trobades a una foscor que els dotava d’intimitat. Aquesta dependència vital del cicle lunar ha deixat una empremta profunda en la nostra cultura, especialment si pensem en la immensa quantitat de rondalles, llegendes i històries populars o literàries on la fase lunar s’esmenta de manera recurrent per a proporcionar un context ràpid i precís que ens permet entendre immediatament sota quines condicions s’estan desenvolupant les accions.

Tot i que l’influx de la Lluna potser és ara menys palés, aquest continua, marcant ritmes i cicles o determinant quin és el millor dia per a una marxa o carrera nocturna. Una presència més visible i patent a les contrades rurals a les quals es conserven més i on els sabers tradicionals són més visibles a la vida quotidiana. Però si no ens volem quedar «a la lluna de València» farem bé de prestar atenció al nostre estimat satèl·lit.