Foc

Els diccionaris expliquen que el foc és la reacció química d’oxidació d’un combustible que produeix calor i llum. Els humans som, per ara, els únics animals que hem domesticat el foc. El seu control va permetre escalfar-nos i provocar transcendentals canvis en la dieta. Va proporcionar una poderosa ferramenta de gestió de la vegetació i de la fauna; va millorar tècniques de treball de la fusta i de la pedra; va obrir la possibilitat de tecnologies com la terrisseria i la metal·lúrgia. El foc va introduir rellevants canvis socials en permetre l’enllumenament, l’allargament dels períodes d’activitat i la generació d’un «lloc social» al seu voltant. El foc és un element central de la cultura, amb una aclaparadora varietat de significats i d’usos.

En demografia històrica és sinònim de casa i de família: els censos antics parlen de «tants focs» a un poble. Foc és l’encenedor de metxa o de gas; els tradicionals mistos; i les pedres o trossos de vidre amb què encenien foc pastors i llauradors. El foc destil·lava l’espígol i el romaní. Bullia el suro als pobles de l’Espadà. Escaldava la pansa des de l’Alacantí a l’Horta. Calfava tota classe de forns. Amb foc es gestionava la vegetació natural per artigar i fer nous camps; per propiciar pastures. El foc d’artifici de les celebracions, les fogueres de les santantonianes, les falles i tantes altres festes són la cara amable, el foc festiu. Però foc són també la descàrrega d’una arma, els incendis que destrueixen les cases o les cremes dels avalots.

Es deia foc al foguer en el qual es cuinava i al lloc on es feia. També a la ingent quantitat de llenya, carbó o petroli que cremava en eixa operació. El 1957 s’instal·là una de les primeres factories de gas butà en Escombreras (Cartagena). La ràpida difusió de les bombones pel món rural valencià va fer més còmoda la vida diària i va ajudar a frenar la sistemàtica replega de llenya. Un foc en la llar és una de les imatges més emotives de la protecció i les cures associades a la casa i a la família. Foc és també sinònim d’un apassionament de l’ànim, el foc de l’amor.

Foc és una plàcida foguera que convida a narrar històries i un paorós incendi forestal. Al bioma mediterrani els incendis són un element natural capaç d’induir adaptacions en la vegetació, un esdeveniment que forma part del seu medi ecològic. Però des de fa molts segles el nostre és un medi intervingut, fortament antropitzat. L’èxode rural culminat en la segona meitat del segle xx va provocar l’abandonament d’uns paisatges en mosaic i la renaturalització d’àmplies zones abans conreades o pasturades. El resultat ha sigut boscos poc estructurats dominats pel pi i matollars espessíssims que han cremat els darrers decennis en grans incendis. El 1979 van cremar unes 40.000 hectàrees a la Muela de Cortes i massís del Caroig. L’any 1994 va ser tràgic: Millares, set morts el 4 de juliol i 25.000 ha devastades; 24.000 ha a Requena i La Serrania; altres 18.000 ha a Ontinyent; 19.000 ha a Espadilla; 8.000 ha a Villahermosa i 11.000 ha a Els Ports. El foc declarat a Bejís en 2022 va devastar 19.000 ha, i 12.000 ha el de la Vall d’Ebo. En 2023 l’incendi de Villanueva de Viver va cremar 4.700 ha durant uns vint dies! I són tan sols uns exemples…

Pel que fa a les causes i sempre amb les dades de la Generalitat Valenciana dels darrers anys, un 67,9 % dels focs té relació amb causes humanes: un 37,9 % són provocats; un 30 % són negligències i accidents (cremes agrícoles, maquinària, línies elèctriques, treballs). El 26,7 % els provoquen llamps de tempestes elèctriques. Un 4,3 % és per causes desconegudes i un 1,1 % són reproducció d’incendis.

Els incendis forestals provoquen enormes danys personals; econòmics (habitatges, conreus, infraestructures agràries i viàries); ambientals (pèrdua de vegetació natural, increment de l’erosió, efectes en la infiltració de la pluja i l’evapotranspiració, etc.); i culturals (degradació del paisatge i d’elements patrimonials). Són les comarques rurals les que suporten la pràctica totalitat d’aquestes conseqüències. La societat valenciana inverteix una gran quantitat de diners en polítiques forestals i d’extinció d’incendis. Als darrers decennis es constata una tendència a la disminució del nombre d’incendis, però un augment de la superfície cremada. Els grans incendis forestals, aquells superiors a les 500 ha, són freqüents. Es parla actualment d’incendis de sisena generació, caracteritzats per ser impredictibles, per una ràpida propagació i la seua capacitat d’aprofitar l’energia atmosfèrica mitjançant corrents convectius; en certa manera, modifiquen les condicions atmosfèriques per tal de retroalimentar-se.

La possibilitat d’aquests incendis extrems assolant el nostre medi rural és real i, a més, es produeix en un context prou difícil. El canvi climàtic generarà cada vegada més situacions d’alt risc amb onades de calor, però alguns partits i actors socials, obertament negacionistes, proposen polítiques que redueixen la protecció de les masses forestals i la vegetació natural. La gestió forestal i d’extinció s’ha convertit en objecte d’intens debat amb un biaix marcadament ideològic, molt allunyat del consens bàsic que hauria de fonamentar una tan important política territorial. La precarietat, l’alta eventualitat i la falta de mitjans continuen sent habituals en els bombers i les brigades forestals. L’actual marc de capitalisme extrem i populisme no convida a l’optimisme pel que fa a l’acció pública. Però la societat valenciana es juga molt a les seues comarques rurals: una part del seu equilibri ecològic futur resideix en els seus boscos.