Camí

L’impagable Diccionari Alcover-Moll i el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua coincideixen en tres accepcions de camí. Primera, la via per la qual es transita d’un lloc a un altre; és a dir, una infraestructura. Segona, la distància, l’espai que cal recórrer. Tercera, l’acció de cobrir eixe espai. Els camins han evolucionat en el temps perdent i cobrant significats. A hores d’ara parlem sobretot de carretera, autovia, autopista, etc. Al cap i a la fi, totes són camins moderns. El terme camí sembla reservar-se per designar un vial tradicional, generalment sense asfaltar i, molt sovint, en l’àmbit rural. El trànsit per ells és minoritari, però constitueixen la major part del viari públic.

En la societat tradicional els camins constituïen l’estructura bàsica de la mobilitat social. Calia una densa xarxa per a arribar a tots els racons, ja que per tot arreu hi havia gent enfeinada. Bona part dels desplaçaments es feien a peu, altres amb cavalleria o carruatges…, ja es diu «això és més vell que anar a peu». Era l’horitzó quotidià de carreters i traginers, venedors ambulants o de pastors transhumants. Llargues caminades, hores de camí compartit o a soles. Als camins hi havia costums, pràctiques i relacions plenes de significat cultural. Hi havia molta vida. Alguns recorreguts han esdevingut eixos organitzadors de la societat valenciana tot adaptant-se al seu difícil territori ple de marjals i muntanyes. Aquests itineraris han facilitat el comerç i transport de mercaderies, han unit poblacions i les han fet créixer, han sigut transitats per peregrins, viatgers, correus o soldats. La Via Augusta ha articulat dels temps dels romans ençà el territori de nord a sud. La conquista jaumina i la creació d’un regne independent van emfatitzar nous camins. La comunicació amb Aragó i Castella va generar rutes comercials importants. El valencià Pedro Juan Villuga en va alçar acta en el Repertorio de todos los caminos de España (1546) i va donar al pròleg una clau del valor cultural dels camins: «pues todos los que en esta vida vivimos somos caminantes».

Els camins necessiten estructures per a la plataforma de pas (ponts, murs de contenció, empedrats, desviadors d’aigua, escorredors, trams en ziga-zaga) i altres annexes (hostals i ventes). Aquestes infraestructures constitueixen la cultura material de la mobilitat social. Més enllà de la seua valuosa materialitat, la xarxa de camins és un document ple de significats històrics, socials i culturals. Revela l’estructura territorial d’una societat, la jerarquia dels nuclis habitats, les tecnologies de transport i les tècniques de construcció dels camins. 

La construcció de l’estat burgés i el procés d’industrialització, amb els seus canvis tecnològics i socials, necessitaren d’uns nous camins de la modernitat: vials segregats per a un mitjà de transport específic com el ferrocarril; carreteres cada vegada millors i, més tard, adaptades a vehicles motoritzats com els cotxes, els camions i els autobusos. Els camins tradicionals quedaren de vegades sota la pedra i l’asfalt dels nous vials. En altres ocasions s’ampliaren i convertiren en pistes forestals o carreteres agrícoles. L’emigració rural que va començar a la primeria del segle xx i es va accelerar als anys cinquanta, deixà sense ús bona part dels camins que van romandre relativament intactes, com fossilitzats, en zones de muntanya. A partir dels anys setanta aquests camins es van degradar, es van embardissar i alguns es van perdre totalment. A més, hi ha hagut casos d’apropiació privada de camins públics.

En l’actualitat només transiten pels camins rurals alguns pocs agricultors, pastors i caçadors; i els nous usuaris dels espais rurals: treballadors ambientals en sentit ample, excursionistes a peu i a cavall, ciclistes, corredors o motoristes. Per recuperar el trànsit se n’han senyalitzat molts. Els més coneguts formen la xarxa de Senders de Gran Recorregut, de Petit Recorregut i Locals. Hi ha xarxes de parcs naturals o d’altres actors rurals. Els nous usos han propiciat la recuperació i el manteniment dels camins, però també una certa resignificació empobridora. Aplicacions informàtiques i publicacions turístiques parlen sovint de tal o tal altre camí per les seues sigles o números d’identificació tot oblidant el seu nom i funció tradicionals.

La gestió dels camins és, sens dubte, un repte per a la societat rural. Els camins són béns de domini públic segons el Codi civil. Si bé la majoria de les carreteres pertanyen a xarxes provincials, autonòmiques o nacionals, la titularitat i la gestió dels camins corresponen als municipis segons la Llei 7/1985 Reguladora de Bases del Règim Local. Han sorgit nous usos al medi rural que comporten noves afeccions, riscos i conflictes com el que generen a vegades el tancament de camins per les batudes de caça o per carreres de muntanya. Cal doncs un esforç d’inventari, conservació, i també noves fórmules de gestió que necessitaran l’ajuda de diputacions i de la Generalitat Valenciana.

Cada vegada hi ha més consciència del caràcter patrimonial dels camins: bé públic per la seua adscripció administrativa i per constituir un document històric i cultural; també un recurs educatiu i turístic. El Camí dels Peregrins, que uneix Les Useres amb Sant Joan de Penyagolosa, va ser declarat Monument Natural pel Consell de la Generalitat el 2007. Ben rebuda siga la protecció, tot i que sorprén la figura de Monument Natural, ja que un camí és una infraestructura plenament antròpica; lleu i ben inserida al medi, però en absolut «natural». Les Illes Balears, Catalunya, Cantàbria o Aragó han protegit baix diferents figures administratives alguns camins. Aragó va declarar el 2008 Bé d’Interés Cultural el Camino de los Pilones entre Villarroya de los Pinares i Allepuz.

Els camins s’han convertit en una metàfora de la vida i del pas per ella. Per això es diu d’algú que porta bon o mal camí, que va per camí dret o per mal camí; alguns tiren pel camí del mig; altres s’obrin camí; i, de vegades, cadascú tira pel seu camí. En les frases fetes s’hi troben declaracions de principis: «vostres les rendes, nostres les sendes»; optimisme vital: «camí començat, mig acabat»; o el reconeixement del valor dels camins tradicionals: «no deixes les sendes velles per les novelles».

Els camins rurals ofereixen la possibilitat d’un contacte amb el medi natural, amb el nostre passat i amb nosaltres mateixos que pocs han glossat com el mestre Joan Pellicer al seu Diari de Sotaia. 

Hui fa una setmana que vaig eixir del Matissar. He fet la ruta de ponent devers la Mariola, on ara tinc plantada la tenda […] En la Mariola de nou. Tornar, rodar, viatjar per terra pròpia, conéixer el propi país. Viatjar per la comarca i els veïnatges germans. Refer amb alé nou vells caminals i senderes. Recordar el que mai hauria d’haver-se oblidat. Conéixer la meua terra, la meua aigua, el meu aire, la meua saba, la meua sang. Viatjar, assaborir, aprofundir l’àmbit immediat, terra endins, cor endins, devers els brots més tendres.