Caça

La caça, com a activitat humana, té la mateixa història que la pròpia humanitat. A moltes comarques valencianes forma part del teixit social i cultural, i ha estat vinculada tradicionalment a l’alimentació, al control cinegètic i a una relació ancestral amb l’entorn natural. Però els temps han canviat. L’emergència climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la regressió de la ramaderia extensiva i l’abandonament agrícola han alterat profundament els ecosistemes valencians. En aquest nou context, la caça no pot entendre’s només com una tradició, sinó com una peça més d’un sistema complex de gestió del territori i de convivència entre espècies.

Un dels arguments habituals a favor de la caça és la seua funció de regulació d’espècies. En absència de depredadors naturals i davant l’abandonament rural, la proliferació d’espècies com el porc senglar o el conill pot generar problemes greus per a l’agricultura, la biodiversitat i fins i tot la seguretat viària. Tanmateix, aquest desequilibri és fruit de processos socials i ambientals més profunds: la desaparició de la ramaderia extensiva, la manca de gestió forestal, la urbanització desordenada o la pressió sobre els espais naturals. La caça podria ser una part de la solució, però difícilment podrà substituir una gestió global i integrada del medi.

Per a molts pobles de l’interior valencià, especialment aquells amb poc dinamisme econòmic, les societats de caçadors han mantingut una certa vida associativa i un ús actiu del medi. Ara bé, si volem que la caça siga un recurs real per al món rural, cal garantir que els beneficis socials, ambientals i econòmics d’aquesta activitat reverteixen en les persones que habiten el territori. La caça no pot ser una activitat aïllada, enfocada exclusivament a l’oci privat o elitista. Ha de generar llocs de treball vinculats a la conservació, protegir els conreus i ajudar a mantindre viu un paisatge rural que, altrament, corre el risc d’acbar de despoblar-se o cremar-se.

La sostenibilitat de la caça depén directament de la gestió responsable dels hàbitats, de la planificació tècnica i de l’adopció de bones pràctiques. Diversos plans i decàlegs promouen mesures com la millora dels hàbitats, la promoció de cultius específics, el manteniment de rostolls i marges, la instal·lació d’abeuradors, l’alimentació addicional en períodes crítics i l’ús de tractaments fitosanitaris de baixa toxicitat. Igualment, és clau disposar de plans tècnics de gestió cinegètica que permeten ajustar l’activitat a la realitat de cada territori i evitar la sobreexplotació o la pressió excessiva sobre espècies vulnerables.

Parlar de caça és parlar de quin futur volem per al nostre país. Si aspirem a un món rural viu, amb serveis, amb gent i amb dignitat, cal debatre totes les eines disponibles. Potser la caça, ben regulada, transparent i participativa, puga ser una d’elles. Però això només serà possible si es recupera el vincle entre l’activitat cinegètica i el benestar de la gent que viu als pobles, entenent el territori no com un escenari per a l’oci puntual, sinó com un espai que mereix atenció, inversió i respecte.

Des d’una posició crítica amb la caça actual, però amb voluntat constructiva, cal reconéixer que sovint aquesta activitat no s’ajusta als criteris de sostenibilitat ni d’ètica que la societat demanda. La pressió de sectors ben organitzats, la manca de transparència i la persistència de pràctiques poc compatibles amb la conservació són aspectes que cal afrontar amb valentia.

Tanmateix, el debat no ha de ser un front de batalla, sinó un espai de construcció col·lectiva. Només allò que es cuida i es gestiona amb responsabilitat pot perdurar. I només allò que s’entén com a part d’un projecte col·lectiu pot contribuir al futur del País Valencià.