Xocolatada

Segons el diccionari actual de la RAE una xocolatada és “Comida cuyo principal componente es el chocolate caliente.” El de l’AVL, la defineix com “menjada de xocolate, sovint acompanyat de coca, pastes i altres dolços”. Però en les indagacions que he pogut fer queda ben clar que, almenys per als valencians, la xocolatada té un caràcter festiu i col·lectiu, accepció del terme que sí que trobem en el Diccionari de l’IEC: “Menjada col·lectiva de xocolata desfeta” . I al diccionari històric de la llengua espanyola “Evento colectivo y, en ocasiones, festivo, en que se toma chocolate caliente”.

Els ingredients essencials del xocolate han estat el cacau (Teobroma cacau) torrat i triturat, que forma una pasta pel seu alt contingut en greix i en sucre. En el cas del xocolate a la tassa és habitual que estiguen acompanyats de farina (15 al 20%) que incrementa la massa i actua com a espessidora. També és habitual que estiga aromatitzat amb vainilla o amb canella.

El cacau va ser portat des d’Amèrica ja en la primera meitat del segle XVI. El seu consum ja era en forma de xocolate calent (amb sucre), perquè les preparacions, fortament especiades, de les comunitats precolombines resultaven massa estranyes als paladars europeus.

Els monestirs espanyols van ser pioners en la seua preparació i consum ja en el nou continent, ràpidament va passar a la península i es va estendre a la cort i les classes socials acomodades que aviat van ser imitades per la resta de la població.

És curiós que el cacau, un producte amb escassa rellevància alimentària per a la dieta dels europeus, fos l’aliment del “nou continent” que més ràpidament es va estendre.

En este sentit, cal recordar que el cacau, a més de ser un aliment, ha tingut un caràcter ritual. Este caràcter es va mantindre tant, durant la seua difusió entre les diferents pobles precolombins, com en el pas als diferents pobles Europeus. Encara que entre els europeus no va tindre mai el caràcter sagrat que tenia en les comunitat d’origen.

Lú’s ritual podria estar relacionat amb el contingut del cacau en diverses substàncies psicoactives, com la serotonina, la teobromina i la triptamina, que estimulen i indueixen benestar. Però també del sucre amb el què l’acompanyem, que estimula la producció de dopamina y serotonina.

Cal recordar que les substàncies psicoactives han tingut una presència recurrent i clarament funcional en esdeveniments col·lectius i festius de la majoria de cultures. Estos esdeveniments han estat al llarg de la història, essencials per a la creació i reforçament de vincles socials. Han facilitat i encara faciliten les relacions i augmenten el sentit de pertinència a la comunitat.

No obstant això, és segur que també hi ha un important component cultural que fa que, a causa de la recurrència, associem la xocolatada als esdeveniments col·lectius i festius.

Sembla que, almenys durant la major part del segle passat, entre els valencians, els esdeveniments per excel·lència per a les xocolatades eren les bodes i les comunions, on constituïa el convit exclusivament. Entre els anys seixanta i vuitanta foren desbancades per la paella que encetà una competició d’opulència que sembla que no té final.

També ha tingut els seu paper en algunes celebracions familiars menors i al desdejuni dominical. Les xocolatades han acompanyat sovint les vetlades festives junt a la foguera i han reconfortat els matins dels transeünts de les nits de festa.

En l’actualitat, també són freqüents les xocolatades solidàries, particularment a les escoles. En estos esdeveniments, els participants paguen una quantitat que es destina a una causa social.

Històricament el cacau es molia en el moment de la xocolatada, amb molins de pedra anomenats metate, derivant de metlatl (en Maya). Estaven formats per una superfície rectangular i corbada suportada per tres peus, sobre la qual es fregava una maça cilíndrica de pedra.

Però al segle XIX la producció es va mecanitzar, van aparéixer indústries familiars i es va popularitzar la producció i comercialització del xocolate en peces sòlides anomenades, rajoles, pastilles, tauletes o bollos. Es ratllaven amb un ganivet per desfer-lo i després es coïa amb aigua sense parar de remenar per a evitar que s’enganxara i es cremara.

En l’actualitat, la tirania de la comoditat i de la manca de temps, han desplaçat el xocolate en favor del cacau en pols, que és l’extracte sec després d’extraure la mantega i al qual també se li afegeix sucre i farina, que ara acostumem” a coure amb llet en compte d’aigua.

Tradicionalment, el xocolate a la tassa es prenia, si l’economia ho permetia o l’ocasió ho justificava, acompanyat amb dolços locals com secalls, bunyols, xurros, coca dolça, tonya o pa torrat.

Al País Valencià les ciutats amb més tradició xocolatera han estat Torrent, Vinaròs i la Vila Joiosa.
Tant a la Vila com a Torrent, va arribar a haver-hi desenes de fàbriques de xocolate, però la concentració de la producció i la competència internacional en van fer desaparéixer la major part. De Vinaròs no hem pogut trobar cap referència.

A la Vila Joiosa, la producció de xocolate està ara representada per Xocolates Clavileño, Xocolates Pérez i Xocolates Valor. A Torrent està representada per Rafael Andreu,
Pascual Andreu, Algarra i R. Marsilla i a Sueca per Xocolates Comes (d’ascendència Torrentina).

A Vinaròs i a la Vila Joiosa l’origen de la tradició està probablement relacionada amb la disponibilitat de cacau facilitada per l’intens comerç d’ultramar dels segle XIX. En el cas de Torrent, no hem aconseguit informació del seu origen.