Quiròpters

Grup que engloba els únics mamífers pròpiament voladors, la qual cosa explicaria per què molts dels noms amb que es coneixen els seus membres en diferents idiomes –incloent-hi el de quiròpter, que al·ludeix a les seues mans en forma d’ala— remeten, de forma directa o indirecta, a aquesta singular capacitat. Nosaltres mateixos els solem anomenar rates penades, afegint un derivat del llatí pinnata (que ve de ploma però que s’entén que vol dir amb ales) a la també bastant estesa referència al grup dels rosegadors, amb els qual guarden una innegable semblança: els hi trobareu en el castellà murciélago, el gallego-portuguès morceco o els nostrats muricec, mosseguello o el molt més local amorsígol, tots ells procedents en últim terme del llatí ratolí cec. Semblants a les rates o als ratolins, doncs, per a molts; però és curiós comprovar com mentre per a alguns allò més rellevant és el seu caràcter volador, per a uns altres ho és una no sempre confirmada mala vista, i encara hi ha qui, com els italians, els anomenen vespertilio per destacar-ne sobretot els seus hàbits crepusculars. Com en el nostre cas, la majoria de llengües germàniques han optat per la referència als ratolins voladors, mentre que el bat (i el Batman) dels anglesos requeriria una anàlisi més específica.

Amb aquests antecedents, no hauria de sorprendre que els membres d’aquest grup gaudisquen, a molts llocs del món, d’una notòria mala fama com a missatgers del mal i la foscor, mentre que en uns altres –i també en aquest cas ens queda l’exemple ben a prop— hagen assolit una elevada consideració com a animals heràldics i amb una profunda càrrega simbòlica. D’on podria deduir-se que o bé els humans no hem estat capaços de comprendre realment quina és l’essència d’aquest grup fascinant de sers vivents, o bé que tampoc ens hem molestat massa en tractar de fer-ho perquè al remat, com en tantes altres coses, cadascú ha acabat agafant-se a allò que li ha semblat millor o al que més li ha convingut segons el moment o la ocasió. 

En tot cas, a aquestes alçades i per damunt de tradicions, simbologies i atavismes, sembla haver-se instal·lat a les nostres societats –sobretot a les urbanes, però no només– una àmplia (i probablement inesperada) unanimitat respecte al paper beneficiós de les rates penades, capaç fins i tot de superar el dany reputacional infringit per la pandèmia, que ben segur es troba en últim terme suficientment justificada. La qual cosa no vol dir ni que les coses siguen tan senzilles i directes com sovint ens agradaria, per més mosquits que siga capaç d’empassar-se cada animalet d’aquells, ni que totes les caixes niu estiguen servint realment per a allò que pretenem, ni a totes les vinyes ni a totes les escoles. D’acord, tampoc no es fa cap mal posant-les; però sempre és millor parlar-ho abans amb algú que n’entenga realment.