Transició energètica

Resulta curiós que quan cerques la definició de «transició energètica» no apareixen d’inici referències lexicogràfiques habituals, sinó multinacionals energètiques que ens en donen la seua. Ens cenyirem, doncs, a l’accepció que recull ara com ara el Ministeri d’Agricultura del Govern d’Espanya com «el canvi significatiu en el sistema energètic d’un país, d’una regió o fins i tot en l’àmbit global». En la mateixa oració, paraules com regió i global…, recorden el neologisme «glocal»? De segur que sí: allò de pensar globalment i actuar localment. Anem a pams.

Fa temps que ens parlen de transició energètica però, el que molts pobles de l’interior valencià estan vivint, s’assembla més a una transacció energètica. Canviem petroli per sol i vent, sí, però en molts casos seguim en mans dels mateixos de sempre. I mentrestant, el territori rural s’ha convertit en l’escenari d’una nova febre de l’or verd. Una febre que, com sempre, deixa engrunes on hi ha recursos i beneficis on hi ha despatxos. I el pitjor, sense planificació, amb presses i normatives que només provoquen recel i rebel·lia enfront d’una causa justa, però que està escometent-se sense justícia social.

Perquè és clar que cal eixir del model fòssil. Ningú amb una mica de trellat pot defensar el fet de continuar cremant gas o petroli com si no hi haguera un demà. Però el que s’està fent amb massa freqüència (i en massa comarques valencianes) no és una transició: és una imposició. Parcs solars de centenars d’hectàrees sobre terrenys agrícoles a l’Horta Sud o la Canal de Navarrés, instal·lacions eòliques sense consens a l’Alt Palància o Els Ports… Projectes o temptatives destrellatats que arriben des de fora, a correcuita, que a penes deixen participació ni retorn local ni social.

No podem de bona veritat parlar de transició energètica sense comptar amb el món rural. Al nostre país, són precisament les comarques d’interior les que tenen el potencial solar i eòlic, però també la despoblació, la fragilitat dels ecosistemes i una memòria del territori que no es pot esborrar de la nit al matí. Quina transició és aquella que expulsa els qui encara sostenen el territori?

Davant d’aquest model de «desenvolupisme verd», sí que hi ha alternatives. I algunes ja estan en marxa. Cooperatives energètiques en municipis xicotets, autoconsum compartit en teulades públiques, models agrovoltaics que combinen producció d’aliments i energia. I també projectes solars i eòlics de més dimensions que han sigut planificats sobre una màxima: el medi natural i la capacitat agrològica tenen uns límits que cal protegir. Es pot fer bé, amb mesura, amb cap i, sobretot, amb arrels. Però per a això cal planificació pública, voluntat política i una idea molt clara: al territori no tot s’hi val.

En el món rural valencià, on encara queda memòria del territori i formes de vida corresponsables amb el seu entorn, eixa desconnexió fa més mal encara. Perquè es repeteix la història: territori que hi posa els recursos i ciutat que s’emporta l’energia. Promeses d’ocupació que no hi arriben, beneficis que no s’hi queden, decisions que es prenen lluny. Una vegada més, som el decorat verd del progrés d’uns altres.

I, no obstant això, una altra transició és possible. Una transició amb projectes a escala humana, amb comunitats energètiques locals, amb participació real. Que aprofite espais ja alterats, combine usos agrícoles i energètics i deixe valor en el territori. Però per a això cal fer les coses bé: amb planificació, amb regles clares, amb pedagogia i, sobretot, amb respecte. L’energia del futur no es construeix amb presses, opacitat i concentració de poder. Es construeix amb informació, justícia i amb la gent dins, no fora. Transitar sí, és clar que sí. Però no a cegues, no des dels despatxos i no sense preguntar i acordar. Perquè si no es fa amb el món rural i per al món rural, llavors no és transició: és una altra transacció. I ja sabem qui sol guanyar en eixos tractes.