Jornal de Vila a Tornallom

A fi d’evitar una banalització excessiva d’aquest concepte que pretenem definir, potser cal ubicar prèviament el fenomen social a què es refereix en el seu context històric i social.

En els pobles de muntanya de les comarques interiors valencianes el prolongat col·lapse de la societat tradicional s’estén pràcticament a tot el segle XIX i la primera meitat del XX, cueja durant les dècades dels anys 30 i els 40, per acabar culminant-se simbòlicament i materialment amb l’èxode rural dels anys 60 i 70, és a dir, amb el despoblament rural pròpiament dit (Escrig i Aparici, 2022 : 697-746).

En els seus vessants econòmic, social i cultural, aquest col·lapse de la ruralitat tradicional va transcórrer en el temps paral·lelament a l’avanç de la intermitent i serpentejant revolució liberal espanyola. Així doncs, com explica Karl Polanyi (1989), en aquestes societats rurals la gradual i indeturable penetració del capitalisme es va traduir en una progressiva mercantilització de les activitats productives i de les relacions socials en general, que es va estendre com una taca d’oli a la totalitat de les esferes de la vida quotidiana de les persones que les habitaven.

La radical transformació del paisatge dels pobles de muntanya, que es produeix durant aquest període històric d’un poc més d’un segle —des del 1800 fins a les primeres dècades del segle XX—, és el resultat d’una faenada exorbitant que, cal subratllar-ho, es va dur a terme com un acte col·lectiu, com l’esforç unívoc de tot un poble —les apreciades mules i els ases també hi comptaven com a poble—. Cada roca i cada cabasset de terra que es movia formava part d’un afany i una treballada percebuda com a comuna. Deixar la ramaderia i centrar la supervivència en l’agricultura implicava artigar, paredar i abancalar tots aquells indrets dels termes municipals susceptibles de convertir-se en superfícies agràries, per més barrancosos i costeruts que foren aquests. Un immens projecte transformador en el qual totes les persones integrants de la societat local se sentien implicades.

Tanmateix, simultàniament i alhora a contracorrent d’aquesta inèrcia comunitària, el persistent avanç del capitalisme no sols es concretava en la desamortització i la privatització d’importants recursos col·lectius bàsics, com ara els bovalars i altres béns comunals, sinó que amerava també corrosivament l’univers moral comunal, substituint-lo gradualment per la moral del desig privat i individual de forma inexorablement demolidora (Escrig i Aparici, 2022 : 639-698).

Va ser un període històric on les inèrcies comunitaristes s’enfrontaven amb les noves tendències capitalistes individualistes i socialment segregadores. Això no obstant, per alguna raó en la memòria col·lectiva encara roman, amorosament guardada, la imatge potent i els noms d’alguns d’aquells treballs comunals, els quals, contemplats ara des de la present societat neoliberal, poden resultar si més no sorprenents. Com ara el treball a tornajornal o tornallom, en què les persones s’ajudaven mútuament i recíprocament en les més variades feines que componien la quotidianitat rural. Donant-se suport d’unes famílies a les altres, per exemple per a la matança del porc, o en la feina de tornar una solsida del bancal, o artigant un nou bancal, o construint una soll o un corral…

Sorprén, com déiem, que hi haguera feines d’interés general per al veïnat, com ara el manteniment dels camins, la conservació de les fonts o l’execució d’algunes obres públiques municipals, entre d’altres, que es dugueren a terme amb la participació col·lectiva i coordinada dels veïns. Treballs no remunerats, sovint amb un calendari conjuntament acordat pels participants o determinat per l’autoritat local, als quals solia aplicar-se’ls, el qualificatiu de treball a jornal de vila, entre altres denominacions populars.

Val a dir que aquesta percepció comunitària de la vida local no sols incloïa les persones del poble, sinó que comprenia i englobava també el treball dels animals, com ara quan treballaven a conlloga. Un terme que el DCVB defineix com “l’acte de deixar-se mútuament l’animal de treball els pagesos que només en tenen un, a fi de formar el parell necessari per a llaurar, batre, etc.”

Com déiem al començament d’aquesta entrada, en concloure amb el despoblament dels anys 60 i 70 el col·lapse de la societat tradicional, els pobles rurals de muntanya es van haver de reinventar en la nova ruralitat actual, notablement desagraritzada. Almenys en part, aquesta és la raó que explica que comportaments comunitaris com aquests hàgem de conjugar-los en passat (Escrig i Aparici, 2022 : 746-755). Però qui sap si, com en un moviment de retorn històric pendular, l’eventual col·lapse de la societat capitalista actual, de la possibilitat del qual ens adverteix rigorosament l’ecologia política, tornarà a fer vigent aquesta moral col·lectivista i es generaran noves pràctiques socials comunitaristes als nostres pobles rurals.

CONTRERAS, J. (coord.) 1996. Reciprocidad, cooperación y organización comunal: desde Costa a nuestros días. IV Simposio del VII Congreso de Antropología Social. Zaragoza, 16 a 20 de septiembre de 1996. Ed. Instituto Aragonés de Antropología

Escrig, J. i Aparici, A. (2022) Xodos, un poble de Penyagolosa. Dels orígens a la nova ruralitat. Castelló. Ed. Publicacions de la Universitat Jaume I.

Polanyi, K. (1989) La Gran transformación: crítica del liberalismo económico. Madrid. Ed. La Piqueta.