Cereal

Del llati cerealis

La Demèter grega, germana de Zeus era la deessa dels blats; assegurava la naixença i un bon granat de l’espiga i com que la producció era la base fonamental del sustent i de la seua economia, era tinguda en gran estima i devoció, tenint-la com a la nova Mare Terra, símbol de la fertilitat i la riquesa agrària, la gran inventora dels cereals.

Roma va assimilar Demèter amb el nom de Ceres, deïtat més antiga, nom que provenia del verb llatí Crecere, de “créixer” com la vida: germinar/nàixer, créixer/ joventut, madurar/granar per ser fèrtil i morir deixant la llavor i la continuïtat de l’existència.

Recorde escoltar gent gran i comentaven que antigament sembraven xeixa, un dels blats fariners més antic i apreciat de la conca mediterrània, i que podria haver sigut introduït a les Balears i a la península pels fenicis, denominat igualment Candeal del llatí càndidus, significant blanc i lluminós pel color de la seua farina.

Feien també ordi cavallar o de sis carreres i civada (avena) i ségol a terres menys fèrtils o prop de les masies per evitar que els animals de casa passaren als cultius, ja que no els agradava pasturar aquest cereal.

Més tard varen entrar varietats més productives de blat com el Fartó i Florència i varietats d’ordis adequades per l’elaboració de cervesa.

Abans de l’entrada d’adobs minerals, els modes tradicionals per mantenir nivells de fertilitat i producció eren l’aportació d’adobs orgànics, la rotació de cultius, alternant llegums com llentilles i cigrons o bé panís a terres més fèrtils i després, deixar guarets, de forma que es sembraven blats i ordis a cada tres anys.

A finals del segle XIX varen entrar fosfats i nitrats naturals com el Nitrat de Xile i guano del Perú.

A principis del segle XX, Fritz Haber aconsegueix fabricar amoníac a partir del nitrogen atmosfèric, procés que va ser comprat per la companyia química BASF i amb Carl Bosch aconseguiren produir l’amoníac, adobs nitrogenats a escala industrial.

A la dècada dels anys 40-70 del següent segle quan amb la “revolució verda” es va generalitzar l’ús d’adobs minerals com els nitrats, la urea, els fosfats o la potassa coincidint amb la mecanització agrària que va canviar les formes d’efectuar les tasques per cultivar, des de la preparació del sòl, l’aplicació dels adobs, la sembra i la recol·lecció.

L’entrada de tractors als camps, cada dia més potents i pesants va dur un efecte col·lateral certament no desitjable.

Es varen destruir infinitat de ribes a fi de fer bancals més grans i fàcils per treballar, però a costa d’augmentar els pendents, la qual cosa va disminuir la capacitat de retenir les pluges i augmentar les escorrenties, perdent milers de tones de terres orgàniques acumulades durant moltíssims anys, terres que garantien la sostenibilitat agrària.

Això, agreujat per les excessives llaurances en profunditat amb el poder de les noves maquinàries, ens ha deixat terres cada dia menys fèrtils i dependents d’adobs cars de dubtosa salubritat agronòmica i mediambiental.

Una altra conseqüència d’aquesta llaurada ha sigut l’escassa capacitat per retenir terres superficials i fèrtils que agreugen, en cas de les intenses pluges més freqüents a cada dia, la capacitat destructiva de les arramblades, ja que són aigües pesants per l’excés de sediments.

Els cereals i la humanitat van plegades des de fa més de nou mil anys i algunes anàlisis publicades per historiadors com Yuval Noah Harari diuen que ha sigut aquest cultiu qui ens ha domesticat i no nosaltres a ell.

Amb ell, l’home va deixar de ser caçador-recol·lector i va descobrir una aparent forma d’assegurar menjar, però, però també de negocis, de dependència de les collites i la necessitat de més mans per cultivar més i més terra.

Va fer créixer els nuclis de població i amb això, una major exigència de recursos alimentaris.

Varen nàixer les diferències socials, la necessitat de poder i les lluites per obtenir-lo I hipotèticament, l’esclavitud per cultivar blats.

Blats que anaven expandint-se pel món i no han parat; cereals que inventaren el dur treball del camp a canvi de pa.

Un aliment infinitament més pobre que aquella variada dieta del caçador-recol·lector.